Mos ho fíem tot de casa!” (…) “Tot pa’l gasto!”(*)

Així ens explicava un dels entrevistats del nostre projecte de recuperació de memòria oral, “Fem Memòria Saidí”, com totes les hortalícies (hortalisses) i fruites que es consumien a casa seva eren autocultivades. Ell, de 92 anys i pagès de professió, ens parlava de l’autosubsistència afirmant: “La meua mare die que lo pagès, pa anar bé, sol haurie de comprar una cosa… que ere el ferro!”

En algunes entrevistes hem reviscut, amb les persones informants, com era la feina a l’hort anys enrere i com el cultiu d’aquest era bàsic pel proveïment d’aliments de les famílies.

Ens han contat com, a l’hort, l’aigua de reg circulava pel perfil o braçal (sèquies secundaries) i es distribuïa, fent parades quan calia, cap als cavallons, allà on estava l’hortalícia. La terra s’abonava, de volta en quan, amb el fem provinent dels animals.

A través d’aquests testimonis hem fet una bona “collita” de paraules i expressions relacionades amb el món de l’hort. Per exemple, les que fan referència a les hortalícies que s’hi cultiven com ara: anciam (enciam), pimentó (pebrot), bibons (mongeta tendra), albergina (albergínia), blleda (acelga), trumfa (patata), carabassa (carbassa), estirabec (varietat de pèsol), aspinac (espinac), asquirola (escarola)…

Se’ns ha explicat també que abans, a l’horta o al terme, hi havia qui tenia plantats albres (arbres) per obtenir fruites com la mangrana (magrana), l’auliva (oliva), l’armella (ametlla)… i, més per davant, el prèssic (préssec) i la mançana (poma), tant abundants avui en dia a Saidí i a la resta de la comarca del Baix Cinca (Osca).

Les estones invertides a l’hort fent anar el xapo, l’aixadó, la forca, la dalla, la fals, l’astral o el xurrac (xerrac) donaven, mai millor dit, els seus fruits. Un hort ben ufanós permetia collir cabassos plens d’hortalicies que eren molt benvingudes a la casa pròpia i, si en sobraven, també entre els familiars i el veïnat.

La feina de l’hartolà (hortolà) era i és sacrificada i solitària. Per sort, de vegades, s’enriquia amb la visita d’algun veí per compartir experiències d’èxits i fracassos en la seva feina a l’hort, que està lluny de ser una ciència exacta.

Com succeeix en d’altres pobles, ja no queden massa hartolans a Saidí. Esperem que els seus sabers i el seu lèxic particular es puguin preservar com qui guarda una llaor (llavor) d’un bon tomàquet per a que les generacions futures el puguin continuar gaudint.

(*) En les paraules en cursiva que apareixen en aquest article s’ha intentat respectar l’oralitat de les persones entrevistades per fer difusió de les varietats fonètiques locals.

Sergio Rivas – Projecte “Fem Memòria Saidí” (Saidí-Zaidín)